miedos

No cal que busquis el nom d’aquest síndrome a Google perquè no existeix. Me l’he inventat. I ho he fet per identificar un fenomen que, probablement, ens toca d’aprop a molts de nosaltres, els humans: el pànic a la reacció de l’altri fruit d’una acció nostra o, simplement, de la pròpia presència. És el Síndrome del Pensament Aliè i d’ara en endavant serà SPA.

Tal fenomen és probable que s’experimenti des de primera hora del matí i, concretament, a davant de l’armari de la roba. Ja deus saber per on vaig. En la primera presa de decisió important del dia -el «què em poso avui?»- tots hem patit alguna vegada l’SPA. «Ui, això no m’ho poso perquè diran que sóc…». «Ui, això no que pensaran que vaig com…». I al final sempre ens posam un dels cinc pantalons o cinc camises preferides que sempre ens han anat bé. Tot i tenir un estock brutal.

Després davant el mirall. «M’he d’arreglar perquè no pensin que sóc…». «M’he de pentinar bé perquè no creguin que…». I pentinar-se bé vol dir pentinar-se com sempre. Mantenir la mateixa imatge que hem anat creant per no cridar massa l’atenció i contribuir a ser el punt de mira. Perquè no pensin o parlin de nosaltres. En el fons, qui té l’SPA vol anar per la vida passant desapercebut, sense que ningú li faixi pràcticament cas. Què inocent.

Més tard, quan és hora de comunicar-nos amb les persones, tornem a entrar en el mateix procés. «Què dic i què no dic perquè no pensi què…». Sobretot quan encara no ens hem guanyat la confiança de l’altre. El patidor de l’SPA a vegades no pot demanar ni quina hora és.

L’entorn educatiu és on més presència hi ha d’aquest fenomen per tres senzilles raons: perquè constantment hi ha comunicació, perquè sovint apareixen davant nostre cares noves i, fonamentalment, perquè som joves (i no hem viscut gaires experiències). A l’escola, a l’Institut o a la facultat. Passa a qualsevol lloc. A cada classe hi ha una, dues, tres o deu persones que pateixen l’SPA. Quan és moment de presentacions el cor comença a bategar com si hagués de fugir. Quan el professor pregunta quelcom, ells no s’atreveixen (per molt que tinguin alguna cosa interessant a dir). Quan el mateix docent reclama que algú es presti com a voluntari, ells capgiren la mirada i resen perquè algú valent s’ofereixi.

Si bé a les aules és on més s’experimenta, a la xarxa és on menys. Lògic. No hi ha presència física. La pantalla fa de protector. Dir, preguntar o fer qualsevol cosa a través d’Internet és molt fàcil. Tant és així que hi ha gent que es comunica virtualment i ni es saluda al món real. De fet, a més d’aquesta, existeix una altra contradicció. Si el que pateix l’SPA vol passar desapercebut per la vida per no ser el centre d’atenció, a Internet… A Internet, probablement, vol tenir el major nombre de seguidors a Twitter, al Facebook, al Blog i a tot arreu. Som així de contradictoris, els humans.

L’element principal de l’ecosistema de l’SPA és, sens dubte, la inseguretat. Una persona insegura de sí mateixa s’obsessiona per no ser el centre d’atenció i quan ho és, sovint és bloqueja. No creu amb el què és ni amb el que fa, i per això pateix. Veu sempre la reacció de l’entorn com quelcom negatiu, com un atac. El resultat és que la seva autoestima baixa, que s’entristeix i que es tanca. I com més es tanca més s’entristeix.

Si el dia té 24 hores i en passam 8 (aproximadament) dormits, bona part de les 16 restants les dediquem a pensar en el que pensa l’altri (el nostre entorn) de nosaltres. Almenys els que pateixen el síndrome. Perden el temps i, sobretot, perden oportunitats. Tal vegada el que no fas, no dius o no preguntes ara no ho podràs fer, dir ni preguntar mai més.

Suposo que, com tot, la clau és trobar el terme mig. Ni pensar molt en el què puguin pensar, ni passar olímpicament de tot. Una cosa et pressiona massa per dins i l’altre pot fer que la caguis massa sovint. De fet, la clau és pensar més en un mateix i oblidar-nos dels pensaments aliens. Del que puguin pensar les més de 7 mil milions de persones que viuen en el mateix planeta (que no mateix món). En el fons, mentre li donam mil voltes al què els altres poden estar pensant de nosaltres, aquests altres, probablement, estan vivint el mateix procés però a l’inversa.