Que complicat se’ns fa dir alguna cosa quan no la tenim clara, quan no volem ficar la pota, quan no n’estem segurs del tot o quan no volem provocar segons quina reacció als demés. Una simple paraula engloba tots aquests casos: autocensura. Un concepte sovint lligat als mitjans de comunicació però aplicable a tots els àmbits de la vida.
Automàticament s’asocia a aquest terme un significat negatiu però no necessàriament ha de tenir aquest sentit. L’autocensura pot ser molt positiva, això sí, si s’utilitza bé. Quan una persona té una opinió poc fonamentada sobre un tema i no la vol compartir és probable que acabi arrepentint-se de no haver-ho dit- perquè algú altre s’ha avançat i ha triomfat-, però també és molt possible que encerti, en tant que era una bojeria el que estava pensant.
Està molt bé que tothom prediqui la llibertat d’expressió i el dret a manifestar, en qualsevol moment, el que un pensa, però realment és més efectiu rumiar bé el que es vol dir en tot moment per tal de no perdre oportunitats. Uns li diran timidesa, altres por i, fins i tot, pànic a qualsevol possible reacció. El que interessa, però, és què podem aconseguir si ens estalviem tot el que pugui ser estalviable.
Hauríem de fer cas al tòpic i típic «compta fins a 10 abans de dir alguna cosa», doncs, i així potser no la cagariem tant. O, si més no, hauríem d’autocensurar els nostres actes, no amb l’intenció de reprimir-nos a nosaltres mateixos, sinó amb la finalitat de potenciar les possibilitats d’èxit.
PD: per a totes aquelles persones que pensen abans de dir les coses.