En els últims temps, les diferents disciplines que conformen les humanitats han patit una considerable regressió. A dia d’avui, molts les veuen com un «saber arqueològic«, com quelcom molt llunyà, la qual cosa fa que sovint es deixin de banda. Literatura, filosofia, art… disciplines que fins fa qüestió de dos anys eren bàsiques en estudis de comunicació – en periodisme, per exemple-, avui brillen per l’absència. Són les primeres matèries de les quals es prescindeix en temps de crisi. «No són tan importants com les ingenieries», diuen molts. Però s’equivoquen. Ahir, Albert Chillón, va donar tota una lliçó magistral sobre el per què d’aquesta equivocació, a la vuitantena d’alumnes que van presenciar la seva classe alternativa a la Facultat de Comunicació, organitzada per l’Assamblea de Comunicació en motiu de la ocupació de la Facultat.
«Les humanitats ens ensenyen a pensar críticament, a reflexionar sobre les formes d’organització tant de la vida social com privada. Ens enriqueixen per dins, ens ajuden a obrir camí en el laberint de l’existència. No ens expliquen només el com sinó també el per a què de les coses. I, a més, són molt interessants» Albert Chillón
El periodista i director del Máster en Comunicació, Periodisme y Humanitats de la UAB va deixar anar aquesta formidable oda a la tradició humanística que resumeix perfectament la importància de salvaguardar les disciplines clàssiques. Ell és dels professors que ha viscut diferents plans d’estudis i qui es lamenta del que entèn com el «desnonament de les humanitats». «Ens hauria de preocupar que en la formació dels comunicadors hi ha un to majoritari a la tecno-instrucció. Hi ha una degradació constant dels estudis de la comunicació, una borratxera digital. Però Internet no posa el món a resguard de les amenaces», adverteix.
“La visió actual de les humanitats és supèrflua perquè se les pren com una cosa gairebé prehistòrica, una relíquia arqueològica. Però realment són unes disciplines que cal emmarcar dins l’humanisme. Quelcom que ens ensenya a posar a l’ésser humà com a mesura de totes les coses»
La tecnofília és el principal assasí de les humanitats. Hi ha un convenciment força estès que entèn la tecnologia com l’element fonamental de la societat actual, «però només hauria de ser un instrument». El progrés tecnològic arrassa amb les disciplines humanístiques. I això vol dir arrassar amb la capacitat reflexiva de les persones. Cada cop pensarem menys. «Cada cop emparaulem i escrivim pitjor», sentencia Chillón.
El seu discurs pot sonar un tant fatalista, fins i tot apocalíptic, però cal enmarcar-lo en un context d’una «crisi molt més que econòmica, que afecta moltes de les dimensions de la vida social». «És una crisi global, epocal i llevadora, per què està parint una nova época de la història humana». No s’ha d’obviar tota aquista difícil situació, justament perquè cal posar-li remei.
Però alhora també cal veure les humanitats des d’una certa distància, conscients que, com la democràcia, mai arribaran a ser perfectes. No deixen de ser ideals, però «obren tot una sèrie de possibilitats reflexives del tot interessants».
Pots escoltar els primers 30 minuts de la xerrada en aquest àudio i veure un fragment de la classe alternativa en vídeo més avall:
[vimeo http://www.vimeo.com/39401071 w=500&h=375]