Perdoneu-me. Fa 69 dies que no actualitzo el blog. I no és que no hi pensi. Espero publicar més i millor a partir d’ara, ja sigui aquí o a un futur blog monotemàtic (sobre periodisme digital, potser). Avui us deixo un relat – reflexió que narra el complot amb el que es troba un jove estudiant que fa tard al Metro de Barcelona. És un text que vaig presentar al darrer concurs de relats curts de TMB. Com que no va assolir cap premi i els drets d’autor encara em pertanyen, allà va!
Merda, merda, merda. La mare que em va parir! No podia quedar-me dormit un altre dia? Les 9:40. Buah, en 20 minuts no arribo a la facultat ni de conya i els que m’han d’avaluar el treball de fi de grau no acceptaran excuses. Estic perdut.
Si normalment tardo 30 minuts en sortir de casa, avui n’he tardat 5, els justos per vestir-me, agafar els papers i menjar una troç de pernil dolç. La sort és que tinc el Metro a prop i la UB està a cinc parades. Paciència.
No és la primera vegada que em quedo dormit en una cita important. L’estiu passat ja vaig perdre un vol de Ryanair. Avui l’errada no té perdó. Porto 7 mesos preparant una tesi sobre el comportament dels famosos envers els seus fans. Si no el defenso davant del tribunal no hem donaran el maleït títol de psicòleg.
Arribo un pèl suat al Metro de Glòries amb l’esperança d’enxampar el primer tren. És estrany: avui no hi ha ningú a l’entrada. Què passa, tothom s’ha dormit o què? De lluny veig que el tren està parat i amb les portes obertes. Si no corro amb totes les meves forces aquell so intermitent que tanta ràbia ens fa als viatgers arrancarà en qualsevol moment. Passo amb la T-Jove i faig els 30 metres en esprint cap a l’andana. Els altaveus xiulen quan em queden les darreres passes. Un salt estratosfèric em permet entrar, no sense fotre’m una bona hòstia amb les dues portes que es tanquen com una guillotina. Sóc dins!
El rellotge marca les 9:50. Les gotes de suor em regalimen per les galtes. Respiro i sense aixecar el cap miro el Twitter al mòbil per estar al dia. Ep! Què passa aquí? De sobte començo a rebre follows i mencions d’una gent molt especial. “Gerard Piqué acaba de seguirte”, “Andreu Buenafuente acaba de seguirte”, “Pep Guardiola acaba de seguirte”. No m’ho puc creure: desenes de famosos comencen a seguir-me.
-Ei David, em podries firmar un autògraf? -diu una noia mentre s’aixeca i ve cap a mi. Una noia no, és la Gemma Mengual!-.
-Sóc en David Robert, estudiant de psicologia, estàs segura de voler un autògraf meu? No creus que hauria de ser al revés? -li pregunto-.
-I ara, no faixis broma i fes-me’l, em fa molta il·lusió -diu la nadadora-.
Quan acabo de signar per la Gemma aixeco el cap i observo, sorprès, aquella estampa. Tot els viatgers del vagó són personatges populars… menys jo. I tots em miren embadalits, amb un lleuger somriure de felicitat com si fos com ells: famós! Buenafuente, Guardiola, Joel Joan, Artur Mas… Els mateixos que m’han començat a seguir per Twitter estan aquí! Això deu ser algun dels programes de càmera oculta que fan per la tele… No pot ser que aquesta gent vagi amb Metro i molt menys junta. Tot plegat és delirant.
De sobte, Guardiola i Piqué s’aixequen del seient i s’apropen:
-David, ens encantaria tenir una foto amb tu. Podem? Va, Andreu, aixeca el cul i fes-nos-la! Lluíííís!!!
A les 9:57 ja m’he fet 4 fotos, he firmat 10 autògrafs i m’han demanat la samarreta. Estan una mica bojos, em tenen rodejat. No sé ben bé qui es pensen que sóc. Merda! Ja hem passat per Marina, Arc de Triomf, Urquinaona i Catalunya i no ens hem parat.
-Escolta Artur, saps perquè no para a totes les estacions aquest tren? -li pregunto al president-.
-Em temo que no para fins a Espanya, David -em diu l’Artur, amb il·lusió-.
Ara sí que estic del tot perdut.
Riiiing. El despertador marca les 9:30. Obro els ulls com gots i una suor freda em recorre de dalt a baix. Tot ha estat un somni. Un malson. Maleïts famosos… Ostres, la presentació comença en 30 minuts!
Deja una respuesta