Monedes per Kleenex

Les 12:30 d’un dissabte a Peu del Funicular, una de les estacions de ferrocarril de la línia S2 que uneix Sabadell i Barcelona. El vagó dins del qual viatja un servidor va ple. Un jove pakistaní -d’entre 25 i 30 anys- entra al tren, ben vestit amb camisa, bermudes i bandolera. A la mà, un parell de paquets de Kleenex. No porta acordió, armònica ni cap altre instrument. Només els mocadors. Quan el ferrocarril es torna a posar en marxa, ell comença a emparaular un discurs curt però ben preparat:

«Buenos días, señoras y señores. Perdonen las molestias. Soy un chico joven que no tiene trabajo por la crisis. Tengo título de vigilante y carnet de coche pero no encuentro ningún trabajo (…) Una moneda no empobrece ni enriquece a nadie. Por eso hoy les pido que me compren un paquete de Kleenex a voluntad, que me ayuden con una moneda. Muchas gracias. Dios les bendiga en una vida próspera».

Acte seguit recorre de dalt a baix la zona per pescar qualque moneda. Tres o quatre persones li fan cas i intercanvien monedes per Kleenex. Poques. La resta continua llegint el diari tranquil·lament, parlant per telèfon o escoltant música. El noi, que per l’aspecte que fa no dorm al carrer ni molt menys, agraeix el gest dels solidaris i marxa cap a la porta per sortir. Allà ja hi ha un home amb cadira de rodes que espera per baixar a Sarrià. Aprofiten per conversar els 30 segons que manquen perquè el tren s’acabi d’aturar. L’invàlid, d’avançada edat, anima al jove: «No te preocupes, encontrarás trabajo». El noi, que no s’esperava el comentari, se’l mira extranyat i acaba assentant amb el cap sense dir res. «Si Catalunya fuese independiente tal vez irian mejor las cosas», afegeix l’home de la cadira de rodes.

El jove pakistaní es despedeix de l’home i de la situació un pèl compromesa. Obre la porta del tren, baixa i corre cap a un altre vagó. Repetirà el mateix procés quatre vegades més fins arribar a Plaça Catalunya.