De cada dia hi ha més continguts a Internet. Més ‘basura’, més webs innecessàries, més pàgines interessants i més coneixement. És tal el volum d’informació que tenim a l’abast d’uns clics, que és inevitable perdre’s, desviar-se del camí i, en conseqüència, també perdre el temps.
Tots som conscients que a la xarxa podem cercar i trobar qualsevol cosa però també hem de saber que la sobredosi d’informació a la qual estem sotmesos té uns riscos inherents. Uns riscos que fins i tot poden ser majors als avantatges que suposa tenir una enciclopèdia infinita, però desordenada i no filtrada, a casa nostra.
El principal risc que suposa aquesta esfera d’informació anomenada Internet, es resumeix al títol d’aquesta entrada: perdre’s pel camí. No és res més que començar a fer una cosa i, bé volent o sense voler, anar a parar a una altra deixant la primera a mitges (acabant-la, o no, més tard). És així, a tots i totes ens passa. De cada dia més. Les possibilitats són infinites i, per això, no dubtam en consultar qualsevol cosa abans de pensar de resoldre-la nosaltres mateixos.
L’altre gran risc és el que proposa amb encert en Carles Capdevila a l’article d’avui del Diari ARA (“retuitejo, aleshores existeixo”): pensar que sabem molt de tot només llegint titulars, tweets i alguna que altra notícia sencera. Totalment d’acord amb el que diu, perquè de cada dia més la gent presumeix d’estar connectada a tot i, en el fons, en prou feines llegeix la informació que retuiteja o el contingut de la notícia que penja a Facebook.
Hauríem de plantejar-nos l’ús que en fem de “l’autopista de la informació” i si aquesta ens perjudica més del que ens beneficia. Jo el primer. Mentrestant, vaig a acabar una tasca que he deixat a mitjes…
Deja una respuesta