Social

La vida, com una partida de billar

22 noviembre, 2011 by Mr Bitus 3 Comments

Jo que he tingut la sort de competir uns quants anys en aquest esport, puc dir sense por a errar que la vida s’assembla molt al billar. I diré més, s’assembla molt a l’americà, al de forats, aquell que es juga als bars i que molt de tant en tant surt per la tele. Esport més que digne, per cert.

Des que comença la partida, el paralel·lisme ja es fa palès. El jugador observa fixament com s’han colocat totes i cadascuna de les bolles. Davant del cúmul d’opcions que li passen pel cap, escull un plantejament dels tants que podria triar, com la vida. I tira endavant, sabent que l’ideal serà arribar a la negra seguint fidelment aquell camí, però que probablement alguna circumstància el farà canviar de plantejament en qualsevol instant.

El parany més gran pel jugador és caure en l’encert esporàdic que proporciona el talent, en voler fer goig de punteria sense pensar en el que vindrà després. Perquè és difícil combatre la tentació d’anar a per la més fàcil i així poder entrar més bolles que el rival, el gran mite del billar de bar. És cert que el talent és fonamental però no per això es converteix en la clau de l’èxit. Més important que encertar és saber controlar les emocions que es desprenen dels encerts i dels fracassos; no caure en l’eufòria ni deprimir-se en els moments complicats; saber guanyar però sobretot saber perdre. En definitiva, quan el teu mestre et diu que el 75{8c9b915fbf6f12551ffa1b16d89db8faa3555cdde133987868bd62e10645910d} del triomf depèn del teu cap, i només el 20{8c9b915fbf6f12551ffa1b16d89db8faa3555cdde133987868bd62e10645910d} del talent, creu-te’l, perquè és cert. A la vida, tres quarts del mateix.

Partida de billar — Font pròpia. Campionat d'Espanya 2006, Sevilla.

Pensar en el que vindrà després es fonamental perquè permet prevenir possibles obstacles i, sobretot, ser fidel al camí que s’ha escollit prèviament. En aquest sentit, el jugador competeix per guanyar la partida i si no està convençut que després d’entrar una bolla podrà seguir endavant, falla voluntàriament i cedeix el torn al contrari deixant-li la pitjor situació possible. Perquè l’objectiu no és entrar-ne més que el rival sinó entrar la negra abans que ell.

S’asseu i es manté en silenci perquè el joc requereix concentració i el que prima per sobre de tot és el respecte cap al contrari. Sap que tard o prest tindrà una altra oportunitat, que haurà d’aprofitar com sigui. La sort, tot i que en poca mesura -donem-li el 5{8c9b915fbf6f12551ffa1b16d89db8faa3555cdde133987868bd62e10645910d} restant- també hi és present i a vegades és qui proporciona aquesta oportunitat.

Quan el contrari falla la negra per no haver-se-la preparat bé, torna a ser la seva. Sense marge d’error busca el millor plantejament per definir el camí a seguir per entrar les quatre bolles que li queden. Arriba a la negra amb relativa facilitat. S’ajup per tirar-la però no està convençut i es torna a aixecar. Dóna un parell de voltes a la taula mentre posa xoc. Ara sí, ho té clar. L’encerta i guanya. Però això sí, no s’oblida de donar-li la mà al contrari perquè, com a la vida, a la partida de billar s’ha de ser respectuós per sobre de tot.

De com els petits es creixen contra els grans

2 octubre, 2011 by Mr Bitus Leave a Comment

És curiós però cert: quan un equip petit s’ha d’afrontar a un altre de molt superior la motivació s’encarrega d’igualar les diferencies. Al final és bastant probable que el gran s’acabi imposant però, així i tot, no ho aconsegueix fàcilment, ni molt menys. I doncs, perquè un equip no és capaç de mantenir el nivell que assoleix en els partits més exigents i aplicar-lo en tots els demés? Si ho fes, segur que no tindria problemes per guanyar. Pero al mateix temps, si fos tan fàcil, segur que ho faria.

Si li preguntéssim al senyor Manuel Preciado en què s’ha diferenciat aquesta setmana de les demés, de ben segur que ens diria en res, perquè jugar contra el Barça ja es prou motivació i els jugadors no necessiten cap més estimulació per preparar-se. Ara bé, el partit d’avui de l’Sporting -tot i la superioritat manifesta dels blaugranes (avui negres) a la primera part- ha diferit positivament dels sis anteriors, no en quan a resultat, perquè al cap hi ha la fi han tornat a perdre (0-1), però sí en joc. Després de sis jornades i un sol punt aconseguit, els asturians han estat capaços de plantar cara al considerat millor equip del món en aquests moments i, probablement, millor de la història.

barca-sporting-primera_divisio_ARAIMA20111002_0102_20 — Font: Ara.cat

El que sorprèn és això mateix: que el cuer de la Lliga BBVA sigui capaç de posar-li les coses molt complicades al Barça, obligat a guanyar sempre; i, en canvi que no pugui guanyar a equips molt més assequibles com la Real Societat al Molinón (1-2), l’Osasuna al Reino de Navarra (2-1) o el Racing de Santander també a casa (0-0), en la segona, tercera i sisena jornada respectivament. Certament avui no ha gaudit de massa ocasions de gol -només dues o tres i no gaire perilloses- però sí ha aconseguit que durant la segona part el Barça no es mostrés gens còmode i que, fins i tot, hagués de recuperar el sistema de quatre defenses. Si l’equip que tenien al davant no hagués estat el de Guardiola, molt probablement s’haurien endut els tres punts.

A la vida quotidiana a tots ens passa com a l’Sporting (i demés equips petits), quan ens enfrontem a grans reptes normalment rendim molt més que quan el nivell d’exigència no és tan alt. Això pot deure’s a què per naturalesa estem preparats per rendir per sobre de les nostres possibilitats en moments donats -però no sempre-, o simplement per una una qüestió psicològica. Em convenç més la segona opció: la gran dificultat és mantenir la concentració sempre al màxim i no relaxarnos quan creiem que una situació és fàcil o, si més no, més assequible que una altra. En això es diferencien el millors dels no tan bons. Els primers són capaços de mantenir sempre l’alt nivell -juguin contra el Bate Borisov, contra un equip de segona o contra el Manchester-; els altres lluiten per aconseguir-ho però no poden i saben que només rendiran al màxim quan juguin contra el més gran.

Condemnats a l’egocentrisme

12 julio, 2011 by Mr Bitus Leave a Comment

Gairebé set mil milions de persones vivim en aquest món tan canviant i imprevisible. La convivència sempre a estat un problema greu i avui encara ho segueix essent. A grans trets, els països desenvolupats es caracteritzen per tenir una població més autònoma i independent; a diferència dels subdesenvolupats, que per poder subsistir saben que la cooperació és transcendental i, per això, acostumen a col·laborar més els uns amb els altres.

Les diferents cultures condicionen en gran mesura aquestes conductes. A Occident hem arribat a un nivell d’egocentrisme que difícilment es podrà rebatre. Tothom busca satisfer els interessos personals i es desentén dels demés, tinguin problemes a resoldre o no. Cada vegada volem ser més independents –en part, perquè el desenvolupament exponencial de les tecnologies i els canvis de mentalitat en els temps actuals ens ho permet–. Les relacions socials s’han vist greument perjudicades per aquests canvis fins al punt d’estar connectats únicament per la via cibernètica. Ara tenim un nombre oficial d’amics, que alguns cops pot sobrepassar el miler –quan tothom sap que a la vida les bones amistats es compten amb els dits d’una mà–.

Al transport públic no ens fa res posar la música a tota canya (i portam auriculars), sense por de malmetre els nostres timpans per tal que, fins i tot, la pugui sentir el conductor. Quan anem amb cotxe, tres quarts del mateix: som la banda sonora del poble. A més, ens costa una barbaritat no dormir-nos quan llegim alguna cosa que no hem escrit nosaltres. Fem turisme i en comptes d’actuar amb respecte i humilitat, ens arribem a creure que nosaltres som els de casa i que, per consegüent, podem comandar. I no ens cansem de demanar, el que sigui, i si és gratuït, molt millor. Per no dir que perdem la paciència per autèntiques tonteries com per haver d’esperar cinc o sis minuts a la cua del súper per pagar.

En definitiva, per algunes coses hem avançat substancialment però pel que fa a societat encara ens queda molt per recórrer, si es que la problemàtica encara té solució. Potser per això ens veiem immersos ens contínues crisis, no tan sols econòmiques, com l’actual, sinó morals i de principis. Perquè, inevitablement, estem condemnats a l’egocentrisme.

Què volem ser i on volem arribar?

10 julio, 2011 by Mr Bitus 2 Comments

Decidir és una de les accions que més duem a terme les persones cada dia. La vida ens obliga a prioritzar i escollir algunes coses i, en conseqüència, haver de renunciar –per força– a d’altres. Des de les coses més bàsiques, com demanar una aigua fresca o del temps, fins a les decisions més transcendentals, com casar-se, per exemple–.

Decisió i seguretat són característiques dels humans que estan estretament lligades. Qui està segur de si mateix i sap decidir per si sol de forma eficient arribarà més lluny, o això és el que diuen. Ara bé, dubtar també és fonamental per tal de no caure en la precipitació.

A mesura que escollim unes coses i en descartem unes altres anem marcant on volem arribar, creem el nostre destí. O no. Hi ha qui creu que ja està marcat i que el que nosaltres fem ja està escrit. Potser per això s’entén que infinitat de camins porten al mateix port. Pels que opinen que el destí el construïm cadascun de nosaltres –així pensa un servidor–, no és més que el resultat del cúmul de decisions que hem anant prenent cada dia. I, com que no hi ha dos camins iguals perquè tampoc existeixen dues persones totalment semblants, cadascú emprèn el seu camí particular. El que sí és possible és que dos éssers es trobin a mig camí, al final o a qualsevol punt. I que llavors decideixin compartir el recorregut.

Amb raó es diu que l’adolescència, el camí a la maduresa, és de les etapes més difícils de la vida. I ho és perquè cal prendre moltes decisions significatives : raons de sexe, estudis, etc. La importància de saber escollir bé es demostra en aquesta etapa, quan comencem a construir el nostre futur.

Que el camí sigui més curt no voldrà dir que sigui el millor. Sovint, agafar la ruta llarga –i generalment més complicada– ens prepararà millor pel que pugui venir després. Així i tot, quan més tardem en prendre decisions importants, menys temps ens quedarà per gaudir de la vida i els moments que aquesta ens dóna.

Bolònia, tenim un problema…

17 febrero, 2011 by Mr Bitus Leave a Comment

Tots els estudiants que hem iniciat una carrera universitària aquest any ens hem trobat amb la mateixa situació: Sóm els «conills d’Índies» del Pla Bolònia, del Grau EESS, dels crèdits ETCS i, en definitiva, del nou sistema educatiu superior que s’ha posat en marxa a totes les universitats del territori espanyol. Després de finalitzar el primer període semestral de curs, esteim en condicions d’analitzar la situació i fer un petit balanç de com s’ha viscut a l’Autònoma de Barcelona.

Per contextualitzar el Pla Bolònia, només uns breus incissos. Amb aquest nou sistema es pretenia i es pretén potenciar la participació de l’alumnat, exigir-li un treball constant fora de les aules a l’hora de contrastar les explicacions dels professors, treballar en grup i, en definitiva, reclamar la tasca activa de l’alumne. Tot això per tal d’avualuar-lo contínuament i donar gairebé tot el pes a la seva evolució progressiva i no pas tant als típics exàmens finals, com fins ara.

Ja des del principi es va fer extrany assimilar que tindriem només 3 hores diàries de classe i de la mateixa assignatura. La justificació oficial ha estat que les 3 hores restants s’haurien d’invertir en treball autònom, a poder ser de la mateixa matèria. Degut a això, els continguts que s’impartien habitualment en assignatures diferents s’han reduït i fusionat en una sola, per exemple, propiciant així que professors i alumnes (més alumnes que professors), s’amoïnin i s’estressin per la velocitat de les sessions. Cada cop volen fer més en menys temps i així no anem enlloc.

El primer mes, la universitat ha estat un caos organitzatiu. Canvis d’horaris, canvi de classes, canvis d’aules; era difícil no perdre’s d’alguna forma. El causant d’això, en gran mesura, el nou sistema de graus, que ha trastocat tant alumnes com professors. Fins i tot aquests, els professors, han criticat l’organització que s’ha dut a terme des de l’administració del propi centre.

D’altra banda, algunes classes en prou feines han durat poc més d’una hora. Els torns de matí i tarda pràcticament no s’han assemblat, cadascú ha tirat per on ha volgut i la mateixa assignatura impartida en un o altre horari s’ha convertit pràcticament en diferent.

A més, amb l’avaluació contínua, no s’han tingut en compte els treballs i les feines fetes al llarg del semestre, sinó que s’ha valorat més l’última pràctica, la del final de l'<evolució>. En el fons s’han encaminat cap al pes dels exàmens finals de sempre, ja que al no superar algún dels exercicis últims, als alumnes no els ha quedat més remei que tornar l’any que ve a matricular-se de tota l’assignatura.

En definitiva, un caos. Per tot això em plantejo fins a quin punt ens pot anar millor aquest sistema. Tot i tenir, lògicament, alguns avantatges (més participació, més opinió…) el balanç és, si més no després de 4 mesos, bastant negatiu. De totes formes, parlo del que he viscut aquí a la Facultat de Comunicació de l’Autònoma, concretament amb el grau de Periodisme, de ben segur que les demés universitats, facultats i companys ho han experimentat d’altra manera. En el fons, sota el discurs de donar més participació i opció a l’alumnat, la paella pel mànec la segueixen tenint els mateixos de sempre. Per pagar el preu que paguem, el paper de la universitat pública és força decebedor.