• Skip to primary navigation
  • Skip to main content

Mr Bitus

Homo Inquietus

  • Blog
  • Proyectos
  • 366 selfies
  • About
  • Contacto

Cultura

Escucha a las personas mayores y serás más feliz

4 julio, 2013 by Mr Bitus Leave a Comment

Hay personas que se sienten mejor cuando interactuan con otras personas más jóvenes que ellas o, simplemente, de su edad. Y existen personas que se encuentran más cómodas cuando son ellas las jóvenes y están entre gente más mayor. Yo, sin duda, soy de este segundo grupo. Esta entrada es un elogio a todas esas personas mayores que me han transmitido sabiduría, respeto, conocimiento y madurez; y a las que lo harán.

Siempre me he sentido más y mejor adaptado alrededor de gente más mayor que yo. El hecho de ser el pequeño de seis hermanos habrá influido, igual que la educación que he recibido y las amistades que he podido reunir. A menudo he creído que las personas «más veteranas» tenía que ser escuchadas con especial atención. Al fin y al cabo, son con las que más podemos aprender y reflexionar, tareas vitales básicas. Y así lo he hecho.

Sara Estévez Urquijo, la primera periodista deportiva española. Fotografía de Pau Folqué

[Read more…] about Escucha a las personas mayores y serás más feliz

Filed Under: Cultura, Pienso Tagged With: actitud, vida

¿Porqué no nos olvidamos de los problemas ridículos?

4 junio, 2013 by Mr Bitus Leave a Comment

Obstacles que hem de superar dia rere dia

Cada día nos encontramos con pequeños obstáculos que nos dificultan el paso. Parece, a veces, que alguien los coloca a propósito, para jodernos. Cada día, el individualismo y el estrés nos juega malas pasadas y hace que enfadarnos por cuestiones ridículas sea demasiado fácil. Escribo estas líneas para convencer a todos los que conviven con esta frustración inútil -y de paso a mí mismo- de la necesidad de relativizar las cosas y de preocuparnos, sobre todo, por lo que verdaderamente importa (y suele afectarnos como conjunto).

[Read more…] about ¿Porqué no nos olvidamos de los problemas ridículos?

Filed Under: Cultura, Pienso, Social Tagged With: actitud, vida

Convencer hablando de retórica, mi recensión de ¿Me hablas a mí?

11 marzo, 2013 by Mr Bitus 1 Comment

Portada de ¿Me hablas a mí?
Portada de ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama

Estoy leyendo las últimas páginas de este libro a 10.000 metros de altura, en algún punto entre Menorca y Barcelona. O al menos eso intento, porque este avión de Ryanair se mueve más de lo normal y porque a mi lado hay un niño que no para quieto. El padre ya se ha disculpado tres veces: «Creo que no te dejaremos trabajar…». Cuando me adentro en la reflexión final del autor Sam Leith -brillante, por cierto-, el hombre, con acento vasco, me pregunta que qué leo y entablamos una conversación que ejemplifica lo que mucha gente entiende por retórica:

– Ei, perdona, que lees?

– (Enseñando la curiosa portada) Un libro de retórica. Es fundamental para mí, quiero ser periodista.

– Ah! Bien. Retórica, interesante… Y exactamente ¿qué es?

– Difícil pregunta porque no es algo exacto ni concreto. Es el arte del bien decir o de convencer con palabras, de usar bien los argumentos, de comunicar, de conmover, de camelar.

– Ya… Bueno lo veo más bien como el arte de manipular, en eso los periodistas sois expertos (ríe). En maquillar las informaciones, mentir…

– (con asombro) No te creas. Claro que sirve para persuadir y engañar a veces, pero no siempre. La retórica la usamos todos. Tú la has usado en lo que llevamos de viaje para calmar a tu hijo y la usarás para que hoy cene. Está en todas partes solo que no nos damos cuenta.

– Bueno, hay gente que la sabe usar y gente que no… Hay que tener don de gentes. Para eso los vascos somos buenos.

– Es verdad, aunque no es solo cuestión de técnica. Te recomiendo que lo leas. Descubrirás todo un mundo alrededor del poder de la palabra, aprenderás mucho, es muy entretenido.

– Me lo apunto, pues. [Read more…] about Convencer hablando de retórica, mi recensión de ¿Me hablas a mí?

Filed Under: Cultura, Pienso, Social Tagged With: Barack Obama, libros, retórica, sam leith

A. Chillón: «Les humanitats ens ajuden a obrir camí en el laberint de l’existència»

28 marzo, 2012 by Mr Bitus 2 Comments

El periodista i professor, Albert Chillón, durant la xerrada sobre "El desnonament de les humanitats"

En els últims temps, les diferents disciplines que conformen les humanitats han patit una considerable regressió. A dia d’avui, molts les veuen com un «saber arqueològic«, com quelcom molt llunyà, la qual cosa fa que sovint es deixin de banda. Literatura, filosofia, art… disciplines que fins fa qüestió de dos anys eren bàsiques en estudis de comunicació – en periodisme, per exemple-, avui brillen per l’absència. Són les primeres matèries de les quals es prescindeix en temps de crisi. «No són tan importants com les ingenieries», diuen molts. Però s’equivoquen. Ahir, Albert Chillón, va donar tota una lliçó magistral sobre el per què d’aquesta equivocació, a la vuitantena d’alumnes que van presenciar la seva classe alternativa a la Facultat de Comunicació, organitzada per l’Assamblea de Comunicació en motiu de la ocupació de la Facultat.

«Les humanitats ens ensenyen a pensar críticament, a reflexionar sobre les formes d’organització tant de la vida social com privada. Ens enriqueixen per dins, ens ajuden a obrir camí en el laberint de l’existència. No ens expliquen només el com sinó també el per a què de les coses. I, a més, són molt interessants» Albert Chillón

El periodista i director del Máster en Comunicació, Periodisme y Humanitats de la UAB va deixar anar aquesta formidable oda a la tradició humanística que resumeix perfectament la importància de salvaguardar les disciplines clàssiques. Ell és dels professors que ha viscut diferents plans d’estudis i qui es lamenta del que entèn com el «desnonament de les humanitats». «Ens hauria de preocupar que en la formació dels comunicadors hi ha un to majoritari a la tecno-instrucció. Hi ha una degradació constant dels estudis de la comunicació, una borratxera digital. Però Internet no posa el món a resguard de les amenaces», adverteix.

“La visió actual de les humanitats és supèrflua perquè se les pren com una cosa gairebé prehistòrica, una relíquia arqueològica. Però realment són unes disciplines que cal emmarcar dins l’humanisme. Quelcom que ens ensenya a posar a l’ésser humà com a mesura de totes les coses»

La tecnofília és el principal assasí de les humanitats. Hi ha un convenciment força estès que entèn la tecnologia com l’element fonamental de la societat actual, «però només hauria de ser un instrument». El progrés tecnològic arrassa amb les disciplines humanístiques. I això vol dir arrassar amb la capacitat reflexiva de les persones. Cada cop pensarem menys. «Cada cop emparaulem i escrivim pitjor», sentencia Chillón.

El seu discurs pot sonar un tant fatalista, fins i tot apocalíptic, però cal enmarcar-lo en un context d’una «crisi molt més que econòmica, que afecta moltes de les dimensions de la vida social». «És una crisi global, epocal i llevadora, per què està parint una nova época de la història humana». No s’ha d’obviar tota aquista difícil situació, justament perquè cal posar-li remei.

Però alhora també cal veure les humanitats des d’una certa distància, conscients que, com la democràcia, mai arribaran a ser perfectes. No deixen de ser ideals, però «obren tot una sèrie de possibilitats reflexives del tot interessants».    

Pots escoltar els primers 30 minuts de la xerrada en aquest àudio i veure un fragment de la classe alternativa en vídeo més avall:

[vimeo http://www.vimeo.com/39401071 w=500&h=375]

Filed Under: Cultura, Relato, Tecnohumanos Tagged With: albert chillón, uab

Condemnats a l’egocentrisme

12 julio, 2011 by Mr Bitus Leave a Comment

Gairebé set mil milions de persones vivim en aquest món tan canviant i imprevisible. La convivència sempre a estat un problema greu i avui encara ho segueix essent. A grans trets, els països desenvolupats es caracteritzen per tenir una població més autònoma i independent; a diferència dels subdesenvolupats, que per poder subsistir saben que la cooperació és transcendental i, per això, acostumen a col·laborar més els uns amb els altres.

Les diferents cultures condicionen en gran mesura aquestes conductes. A Occident hem arribat a un nivell d’egocentrisme que difícilment es podrà rebatre. Tothom busca satisfer els interessos personals i es desentén dels demés, tinguin problemes a resoldre o no. Cada vegada volem ser més independents –en part, perquè el desenvolupament exponencial de les tecnologies i els canvis de mentalitat en els temps actuals ens ho permet–. Les relacions socials s’han vist greument perjudicades per aquests canvis fins al punt d’estar connectats únicament per la via cibernètica. Ara tenim un nombre oficial d’amics, que alguns cops pot sobrepassar el miler –quan tothom sap que a la vida les bones amistats es compten amb els dits d’una mà–.

Al transport públic no ens fa res posar la música a tota canya (i portam auriculars), sense por de malmetre els nostres timpans per tal que, fins i tot, la pugui sentir el conductor. Quan anem amb cotxe, tres quarts del mateix: som la banda sonora del poble. A més, ens costa una barbaritat no dormir-nos quan llegim alguna cosa que no hem escrit nosaltres. Fem turisme i en comptes d’actuar amb respecte i humilitat, ens arribem a creure que nosaltres som els de casa i que, per consegüent, podem comandar. I no ens cansem de demanar, el que sigui, i si és gratuït, molt millor. Per no dir que perdem la paciència per autèntiques tonteries com per haver d’esperar cinc o sis minuts a la cua del súper per pagar.

En definitiva, per algunes coses hem avançat substancialment però pel que fa a societat encara ens queda molt per recórrer, si es que la problemàtica encara té solució. Potser per això ens veiem immersos ens contínues crisis, no tan sols econòmiques, com l’actual, sinó morals i de principis. Perquè, inevitablement, estem condemnats a l’egocentrisme.

Filed Under: Cultura, Reflexiono, Social

«Periodisme en la Guerra Civil», de Josep Maria Figueres

5 junio, 2011 by Mr Bitus Leave a Comment

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) és un dels esdeveniments més importants de la història contemporània i no és estrany, doncs, que sigui un dels temes que més estudis, recerques i llibres ha omplert. L’esclat del conflicte entre nacionals i republicans degut al fracàs del cop d’estat que pretenia acabar amb la República, i la posterior victòria franquista va marcar l’esdevenir de la història d’aquest país. La fidelitat republicana de Catalunya durant la guerra va ser un dels trets distintius del territori i aquesta certa originalitat ha fet que sovint l’estudi s’hagi centrat únicament en l’evolució de la guerra al territori català. El periodisme de l’època – sobretot l’escrit -, en tant que era i és el principal instrument de transmissió d’informació i d’ideologies, ha estat una eina fonamental pels autors que han intentat interpretar i donar a entendre el conflicte. El llibre que ressenyem és un exemple d’aquesta afluència d’obres relacionades amb aquest tema però intenta anar més enllà dels tòpics que consideren els periòdics com simple propaganda que no aporta dades rellevants sobre el conflicte sobretot per la censura del moment.

Josep Maria Figueres (Vilanova i la Geltrú, 1950) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i exerceix de professor d’Història de la Comunicació a la mateixa universitat. S’ha especialitzat fonamentalment en la premsa catalana i ha publicat una trentena de llibres i estudis sobre aquesta temàtica entre els quals podem destacar Informe sobre la premsa en català (1990), Diari de Barcelona (1992), Madrid en Guerra (2004), Entrevista a la guerra (2007) i Les cròniques del front d’Aragó de Lluis Capdevila (2011). Durant la última dècada ha treballat en diverses recerques hemerogràfiques que li han servit per publicar un dels seus llibres més recents, Periodisme en la guerra civil (1936-1939) (2010, Publicacions de l’Abadia de Montserrat), que tot seguit analitzem.

En aquesta obra, l’autor fa una mirada general sobre els aspectes més destacats de la comunicació i el periodisme a Catalunya durant el període bèl·lic de la Guerra Civil Espanyola a partir de la recopilació d’una sèrie de treballs anteriors ja publicats independentment entre 1997 i 2009. Per tant, els continguts del llibre no són nous, el que es presenta com a novetat són les conclusions i la síntesi de totes aquestes recerques lligades a la situació comunicativa del territori català durant el període històric estudiat. Es fa especial èmfasi en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, pel fet de ser el primer organisme propagandístic a nivell espanyol i la referència en l’Europa democràtica, i es destaca la figura de Jaume Miravitlles, l’impulsor.

Compost per 245 pàgines, es tracta d’un llibre de gènere expositiu i descriptiu, per l’estructuració dels temes, i de caire divulgatiu, donat que el llenguatge que utilitza l’autor és prou planer. El disseny de la coberta és bastant simple: sota un fons blanc i amb el títol vermell, es mostra una fotografia antiga en la qual apareixen sis milicians asseguts al terra, en una trinxera, llegint La Humanitat (1931-1939), diari barceloní amb ideologia d’esquerres (ERC). La fotografia, en aquest cas, ens apropa al context del moment i justifica del que tractarà el contingut del llibre. El títol, concís i sintètic, probablement no reflecteix realment que es tractarà únicament l’àmbit català (tot i que també hi haurà pinzellades generals) i, en aquest sentit, es queda curt. Així i tot, en la presentació inicial sí es reflecteix aquesta restricció.

L’estructura dels continguts ve marcada pels treballs que es recopilen, dividits en sis capítols, i s’encapçala amb una ja esmentada presentació, amb la qual l’autor justifica el llibre, i un resum de sigles i acrònims, que en tot moment van apareixent al llarg dels capítols. En un primer apartat a mode d’introducció, titulat “Periodisme en la Catalunya de la Guerra Civil. Mostra de vitalitat i limitacions”, Josep Maria Figueres sintetitza el marc comunicacional del moment i parla dels canvis en el periodisme (confiscacions, col·lectivitzacions i transformació de continguts, principalment). Així mateix, comença a brindar el que desenvoluparà després. Tot seguit arranca amb el que pròpiament són els sis apartats. En general, al llarg del llibre s’aprofundeix més en la premsa escrita i, concretament, en els diaris (també dels setmanaris), com en bona part dels estudis que s’han fet, tal com ho justifica l’autor: “La premsa és un instrument de projecció social en la construcció d’un imaginari col·lectiu al costat dels altres elements comunicatius i, per tant, ara s’utilitza de forma plena en tots els estudis de periodisme”. S’exemplifica en els tres primers capítols. Així i tot, en els apartats restants també es tracta la ràdio (sobretot Ràdio Barcelona), per la seva importància cabdal com a mitjà de comunicació amb certa immediatesa (quan encara la TV no havia arribat); la fotografia i el cartellisme, també rellevant, si més no, per la manipulació que feien els fotògrafs de les situacions; i la propaganda, fonamental per conscienciar l’opinió pública tant nacional com internacional, per mitjà del cinema (Laya Films), però també a través dels altres mitjans.

No conté imatges però sovint apareixen taules, recollides a l’índex final, que ens permeten descansar de la lectura monòtona i alhora acabar d’aclarir tot allò que ens explica l’autor abans o després de les mateixes. Per tant, complementen molt bé el text. La informació que aporta cada capítol es divideix en subapartats temàtics i, per això, com hem avançat abans, la lectura pot considerar-se monòtona o poc dinàmica degut a l’estructuració, la sistematització dels continguts i el detallisme. Les dades concretes (dates, anys, etc.) i la quantitat de personatges que apareixen (periodistes, polítics i altres protagonistes del moment) fan que la lectura sigui lenta i, fins i tot, poc interessant, en alguns moments. Així i tot, aquest mateix inconvenient també pot considerar-se positiu donat que el nivell de documentació i anàlisi és força alt. Sovint l’autor utilitza, fins i tot, fragments de declaracions dels personatges que permeten justificar els fets. Si més no, és lògic que una cosa porti a l’altra i que si vulguem un llibre més precís i detallat haguem de tenir en compte que l’exigència, en proporció, serà major.

Tot i que la interpretació ha d’estar present per força, en tant que l’estudi d’aquest tipus d’esdeveniments històrics reclama una anàlisi interpretativa de la documentació que es recull, al llibre veiem que predomina l’objectivitat. Els fets que s’expliquen, més que argumentar-los, tan sols s’exposen i es descriuen, sense que intervingui massa l’autor. Estem parlant a trets generals, per tant també ens trobem amb apartats més interpretatius que no pas d’altres.

Pel que fa al llenguatge utilitzat, podem dir que és acadèmic però alhora planer i assequible i, per tant, apte per a la majoria de lectors i lectores. Com en bona part de les seves obres, Josep Maria Figueres ha escrit el llibre en llengua catalana. Sembla lògic que hagi estat així degut a la seva procedència i perquè al llarg de la seva trajectòria s’ha especialitzat en l’evolució de la premsa i la comunicació a Catalunya. En aquest sentit també és una manera de reivindicar la llengua pròpia i també lliga amb el fet que s’explica al llibre sobre la llengua que utilitzaven les publicacions durant la guerra civil: sobretot als diaris de comarques però també a Barcelona (abans de les confiscacions), els diaris en català eren predominants, tot i que després es capgiraria la situació.

Des d’un punt de vista personal, la redacció podria millorar-se ja que no s’acaben d’entendre determinades construccions oracionals i trobem algunes errades per repeticions o incorreccions gramaticals. Un exemple clar seria el que trobem a la pàgina 104: “En aquest apartat coneixem els comunicats oficials militars, editats en volums posteriorment, però que no són, però, els únics, atesa la multiplicitat d’organismes… ”. No vol dir que hi hagi un nombre excessiu d’equivocacions però, si més no, sí que veiem alguns casos com l’anterior que caldria revisar.

Una concepte que realment està ben explicat és el que fa referència a les apropiacions de diaris (pàg. 53). En aquest cas, l’autor resol molt bé les diferències entre confiscacions (per part d’un grup social o polític), expropiacions (amb una força legal i moral manifesta per la societat) i col·lectivitzacions (per part dels treballadors). Considero que aquest i en general els sis capítols o apartats són molt complerts pel que fa a continguts però destacaria el de la programació de Ràdio Barcelona (cap. 3) i l’últim – potser el més interessant -, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Per una banda, pel que fa a la ràdio hi ha un extens estudi fet a partir del guions que conserva la Universitat Autònoma de Barcelona de l’emissora barcelonina i de la RAC (Ràdio Associació de Catalunya). Observem la importància d’aquest mitjà de comunicació fins el punt que sovint es produïen robatoris per l’escassetat de reproductors. A més, es recullen les graelles de programació i els continguts, dividits per temàtiques, de tal manera que podem establir una certa similitud amb la programació actual. Amb predomini del contingut musical, com avui dia llavors també eren molt rellevants els informatius i, especialment, els continguts socials.

D’altra banda, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat – primer organisme espanyol que es dedicà a elaborar materials per decantar la voluntat de l’opinió pública, liderat per Jaume Miravitlles – va ser fonamental, i al llibre queda reflectit per la importància que li dóna l’autor. El que més emfatitza és que no podem comparar-ho amb el que s’entén avui dia per ‘propaganda’ (deformació de la realitat) sinó com el que en diem comunicació (difondre unes idees que són reals i que, en aquest cas, correspon a la realitat cultural catalana). Realment veiem com s’invertiren bona part dels recursos en aquest organisme per tal de convèncer d’alguna manera – per tant, jo ho anomenaria més aviat persuasió – que la lluita dels republicans era la línia adequada a seguir. Així i tot, els esforços serviren de poc – ja que la guerra es va perdre – però hauran estat importants, en part, per la situació cultural de Catalunya actualment. Així mateix, tampoc ha servit de molt pel progrés de la república si tenim en compte que des de l’esclat del conflicte i fins a dia d’avui no s’ha tornat a implantar aquest sistema polític.

La realitat social i política de Catalunya durant la guerra, com diem fidel a la República, fa que l’autor parli fonamentalment dels sectors amb aquesta ideologia i, fins i tot, podem dir que es veu influenciat. L’estudi dels mitjans de comunicació de l’època es centra bàsicament en el periodisme republicà i més d’esquerres que no pas en el conservador.

Pel que fa a algunes peces periodístiques de l’època, podríem establir una certa relació amb els temps actuals, lògicament salvant les distàncies. Les entrevistes publicades durant la guerra civil tenen aspectes similars (contingut) i altres no tant semblants (forma) respecte el periodisme modern. Per una banda eren conjunturals, d’actualitat i giraven entorn a un sol tema. Però, en canvi, les principals diferències les trobem en la brevetat, l’anonimat i la limitació per la censura.

Com ja hem avançat anteriorment, els continguts de ràdio Barcelona s’apropen bastant a la programació radiofònica pública actual a Catalunya. Potser el que més es diferencia són els continguts culturals de llavors (amb la participació de grans escriptors com Josep Carner o Mercè Rodoreda), els teatrals (que s’emetien sobretot per la nit i en castellà) i els polítics, sobretot pel que fa als mítings.

La fotografia (i el cartellisme) de guerra estava marcada per la manipulació que feien els fotògrafs de les situacions. El Comissariat es va encarregar de donar totes les facilitats als fotògrafs europeus (i periodistes de tot arreu) perquè a l’hora de marxar ho fessin amb una bona imatge de la Catalunya més republicana. Robert Capa, hongarès, és potser un dels professionals més destacats i amb les seves instantànies s’exemplifica el que acabem de dir, sobretot amb la famosa fotografia titulada “La mort d’un milicià”, considerada com un muntatge. La important millora de la tecnologia fa que avui dia sigui més fàcil captar fotografies explícites i menys freqüents els muntatges per informacions diàries. Així i tot, la manipulació no ha deixat d’existir sobretot gràcies als programes informàtics d’edició que pot arribar a utilitzar gairebé qualsevol periodista. En tenim dos exemples recents molt clars: La imatge de Lorca que publica en portada el diari El Mundo suprimint un cadàver, per petició dels usuaris de Twitter (12 de maig); i el fotograma del diari AS en la qual s’havia suprimit a Koikili (defensa del Bilbao) per justificar el gol en fora de joc del Barça ( 21 de febrer).

En definitiva, els recursos són totalment diferents i extremadament millors que no pas els que tenien al seu abast els periodistes durant la guerra civil, però encara trobem semblances. Òbviament el llibre no parla de televisió perquè encara tardaria un parell de dècades més en arribar a Espanya. Del que sí parla és del cinema de Laya Films, que gestionava el Comissariat i que ja hem tractat però que cal incidir-hi donat la importància que va tenir. Reiterem, com ho fa l’autor, que no tenia un paper de propaganda com podrien entendre’s avui els anuncis que es projecten just abans de començar una pel·lícula al cinema o els que veiem cada dia a la televisió. Era comunicació i realitat (amb una certa dosi de persuasió); s’encarregava de mostrar el que estava passant i com calia actuar.

En conclusió, ‘Periodisme en la Guerra Civil’ és un llibre complert que ens pot aportar nous coneixements sobre un dels esdeveniments més importants de la nostra història recent i del qual es poden extreure alguns lligams amb l’actualitat. El llenguatge planer que utilitza l’autor fa que sigui apte per a qualsevol públic però, si més no, cal tenir una base prèvia del context del conflicte a Catalunya per interpretar adequadament el que s’explica. En aquest sentit també hem de remarcar que és un llibre exigent. Tenint en compte això, és recomanable per a totes aquelles persones que estiguin interessades en el món del periodisme i la història. Si bé de llibres genèrics de la guerra civil en podem trobar molts, d’obres que tractin sobre la comunicació i el periodisme durant el conflicte, especialment a Catalunya, i ho faixin amb la precisió d’aquest, són menys freqüents. Per tant, és interessant per això i pel fet de poder tenir les diverses recerques de Josep Maria Figueres, especialitzat en el tema, recopilades en un sol llibre.

Filed Under: Cultura, Periodismo, Relato Tagged With: Guerra Civil, Josep Maria Figueres

  • Go to page 1
  • Go to page 2
  • Go to Next Page »

Copyright © 2020 Mr Bitus