Cultura

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) és un dels esdeveniments més importants de la història contemporània i no és estrany, doncs, que sigui un dels temes que més estudis, recerques i llibres ha omplert. L’esclat del conflicte entre nacionals i republicans degut al fracàs del cop d’estat que pretenia acabar amb la República, i la posterior victòria franquista va marcar l’esdevenir de la història d’aquest país. La fidelitat republicana de Catalunya durant la guerra va ser un dels trets distintius del territori i aquesta certa originalitat ha fet que sovint l’estudi s’hagi centrat únicament en l’evolució de la guerra al territori català. El periodisme de l’època – sobretot l’escrit -, en tant que era i és el principal instrument de transmissió d’informació i d’ideologies, ha estat una eina fonamental pels autors que han intentat interpretar i donar a entendre el conflicte. El llibre que ressenyem és un exemple d’aquesta afluència d’obres relacionades amb aquest tema però intenta anar més enllà dels tòpics que consideren els periòdics com simple propaganda que no aporta dades rellevants sobre el conflicte sobretot per la censura del moment.

Josep Maria Figueres (Vilanova i la Geltrú, 1950) és llicenciat en Història Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i exerceix de professor d’Història de la Comunicació a la mateixa universitat. S’ha especialitzat fonamentalment en la premsa catalana i ha publicat una trentena de llibres i estudis sobre aquesta temàtica entre els quals podem destacar Informe sobre la premsa en català (1990), Diari de Barcelona (1992), Madrid en Guerra (2004), Entrevista a la guerra (2007) i Les cròniques del front d’Aragó de Lluis Capdevila (2011). Durant la última dècada ha treballat en diverses recerques hemerogràfiques que li han servit per publicar un dels seus llibres més recents, Periodisme en la guerra civil (1936-1939) (2010, Publicacions de l’Abadia de Montserrat), que tot seguit analitzem.

En aquesta obra, l’autor fa una mirada general sobre els aspectes més destacats de la comunicació i el periodisme a Catalunya durant el període bèl·lic de la Guerra Civil Espanyola a partir de la recopilació d’una sèrie de treballs anteriors ja publicats independentment entre 1997 i 2009. Per tant, els continguts del llibre no són nous, el que es presenta com a novetat són les conclusions i la síntesi de totes aquestes recerques lligades a la situació comunicativa del territori català durant el període històric estudiat. Es fa especial èmfasi en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, pel fet de ser el primer organisme propagandístic a nivell espanyol i la referència en l’Europa democràtica, i es destaca la figura de Jaume Miravitlles, l’impulsor.

Compost per 245 pàgines, es tracta d’un llibre de gènere expositiu i descriptiu, per l’estructuració dels temes, i de caire divulgatiu, donat que el llenguatge que utilitza l’autor és prou planer. El disseny de la coberta és bastant simple: sota un fons blanc i amb el títol vermell, es mostra una fotografia antiga en la qual apareixen sis milicians asseguts al terra, en una trinxera, llegint La Humanitat (1931-1939), diari barceloní amb ideologia d’esquerres (ERC). La fotografia, en aquest cas, ens apropa al context del moment i justifica del que tractarà el contingut del llibre. El títol, concís i sintètic, probablement no reflecteix realment que es tractarà únicament l’àmbit català (tot i que també hi haurà pinzellades generals) i, en aquest sentit, es queda curt. Així i tot, en la presentació inicial sí es reflecteix aquesta restricció.

L’estructura dels continguts ve marcada pels treballs que es recopilen, dividits en sis capítols, i s’encapçala amb una ja esmentada presentació, amb la qual l’autor justifica el llibre, i un resum de sigles i acrònims, que en tot moment van apareixent al llarg dels capítols. En un primer apartat a mode d’introducció, titulat “Periodisme en la Catalunya de la Guerra Civil. Mostra de vitalitat i limitacions”, Josep Maria Figueres sintetitza el marc comunicacional del moment i parla dels canvis en el periodisme (confiscacions, col·lectivitzacions i transformació de continguts, principalment). Així mateix, comença a brindar el que desenvoluparà després. Tot seguit arranca amb el que pròpiament són els sis apartats. En general, al llarg del llibre s’aprofundeix més en la premsa escrita i, concretament, en els diaris (també dels setmanaris), com en bona part dels estudis que s’han fet, tal com ho justifica l’autor: “La premsa és un instrument de projecció social en la construcció d’un imaginari col·lectiu al costat dels altres elements comunicatius i, per tant, ara s’utilitza de forma plena en tots els estudis de periodisme”. S’exemplifica en els tres primers capítols. Així i tot, en els apartats restants també es tracta la ràdio (sobretot Ràdio Barcelona), per la seva importància cabdal com a mitjà de comunicació amb certa immediatesa (quan encara la TV no havia arribat); la fotografia i el cartellisme, també rellevant, si més no, per la manipulació que feien els fotògrafs de les situacions; i la propaganda, fonamental per conscienciar l’opinió pública tant nacional com internacional, per mitjà del cinema (Laya Films), però també a través dels altres mitjans.

No conté imatges però sovint apareixen taules, recollides a l’índex final, que ens permeten descansar de la lectura monòtona i alhora acabar d’aclarir tot allò que ens explica l’autor abans o després de les mateixes. Per tant, complementen molt bé el text. La informació que aporta cada capítol es divideix en subapartats temàtics i, per això, com hem avançat abans, la lectura pot considerar-se monòtona o poc dinàmica degut a l’estructuració, la sistematització dels continguts i el detallisme. Les dades concretes (dates, anys, etc.) i la quantitat de personatges que apareixen (periodistes, polítics i altres protagonistes del moment) fan que la lectura sigui lenta i, fins i tot, poc interessant, en alguns moments. Així i tot, aquest mateix inconvenient també pot considerar-se positiu donat que el nivell de documentació i anàlisi és força alt. Sovint l’autor utilitza, fins i tot, fragments de declaracions dels personatges que permeten justificar els fets. Si més no, és lògic que una cosa porti a l’altra i que si vulguem un llibre més precís i detallat haguem de tenir en compte que l’exigència, en proporció, serà major.

Tot i que la interpretació ha d’estar present per força, en tant que l’estudi d’aquest tipus d’esdeveniments històrics reclama una anàlisi interpretativa de la documentació que es recull, al llibre veiem que predomina l’objectivitat. Els fets que s’expliquen, més que argumentar-los, tan sols s’exposen i es descriuen, sense que intervingui massa l’autor. Estem parlant a trets generals, per tant també ens trobem amb apartats més interpretatius que no pas d’altres.

Pel que fa al llenguatge utilitzat, podem dir que és acadèmic però alhora planer i assequible i, per tant, apte per a la majoria de lectors i lectores. Com en bona part de les seves obres, Josep Maria Figueres ha escrit el llibre en llengua catalana. Sembla lògic que hagi estat així degut a la seva procedència i perquè al llarg de la seva trajectòria s’ha especialitzat en l’evolució de la premsa i la comunicació a Catalunya. En aquest sentit també és una manera de reivindicar la llengua pròpia i també lliga amb el fet que s’explica al llibre sobre la llengua que utilitzaven les publicacions durant la guerra civil: sobretot als diaris de comarques però també a Barcelona (abans de les confiscacions), els diaris en català eren predominants, tot i que després es capgiraria la situació.

Des d’un punt de vista personal, la redacció podria millorar-se ja que no s’acaben d’entendre determinades construccions oracionals i trobem algunes errades per repeticions o incorreccions gramaticals. Un exemple clar seria el que trobem a la pàgina 104: “En aquest apartat coneixem els comunicats oficials militars, editats en volums posteriorment, però que no són, però, els únics, atesa la multiplicitat d’organismes… ”. No vol dir que hi hagi un nombre excessiu d’equivocacions però, si més no, sí que veiem alguns casos com l’anterior que caldria revisar.

Una concepte que realment està ben explicat és el que fa referència a les apropiacions de diaris (pàg. 53). En aquest cas, l’autor resol molt bé les diferències entre confiscacions (per part d’un grup social o polític), expropiacions (amb una força legal i moral manifesta per la societat) i col·lectivitzacions (per part dels treballadors). Considero que aquest i en general els sis capítols o apartats són molt complerts pel que fa a continguts però destacaria el de la programació de Ràdio Barcelona (cap. 3) i l’últim – potser el més interessant -, del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Per una banda, pel que fa a la ràdio hi ha un extens estudi fet a partir del guions que conserva la Universitat Autònoma de Barcelona de l’emissora barcelonina i de la RAC (Ràdio Associació de Catalunya). Observem la importància d’aquest mitjà de comunicació fins el punt que sovint es produïen robatoris per l’escassetat de reproductors. A més, es recullen les graelles de programació i els continguts, dividits per temàtiques, de tal manera que podem establir una certa similitud amb la programació actual. Amb predomini del contingut musical, com avui dia llavors també eren molt rellevants els informatius i, especialment, els continguts socials.

D’altra banda, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat – primer organisme espanyol que es dedicà a elaborar materials per decantar la voluntat de l’opinió pública, liderat per Jaume Miravitlles – va ser fonamental, i al llibre queda reflectit per la importància que li dóna l’autor. El que més emfatitza és que no podem comparar-ho amb el que s’entén avui dia per ‘propaganda’ (deformació de la realitat) sinó com el que en diem comunicació (difondre unes idees que són reals i que, en aquest cas, correspon a la realitat cultural catalana). Realment veiem com s’invertiren bona part dels recursos en aquest organisme per tal de convèncer d’alguna manera – per tant, jo ho anomenaria més aviat persuasió – que la lluita dels republicans era la línia adequada a seguir. Així i tot, els esforços serviren de poc – ja que la guerra es va perdre – però hauran estat importants, en part, per la situació cultural de Catalunya actualment. Així mateix, tampoc ha servit de molt pel progrés de la república si tenim en compte que des de l’esclat del conflicte i fins a dia d’avui no s’ha tornat a implantar aquest sistema polític.

La realitat social i política de Catalunya durant la guerra, com diem fidel a la República, fa que l’autor parli fonamentalment dels sectors amb aquesta ideologia i, fins i tot, podem dir que es veu influenciat. L’estudi dels mitjans de comunicació de l’època es centra bàsicament en el periodisme republicà i més d’esquerres que no pas en el conservador.

Pel que fa a algunes peces periodístiques de l’època, podríem establir una certa relació amb els temps actuals, lògicament salvant les distàncies. Les entrevistes publicades durant la guerra civil tenen aspectes similars (contingut) i altres no tant semblants (forma) respecte el periodisme modern. Per una banda eren conjunturals, d’actualitat i giraven entorn a un sol tema. Però, en canvi, les principals diferències les trobem en la brevetat, l’anonimat i la limitació per la censura.

Com ja hem avançat anteriorment, els continguts de ràdio Barcelona s’apropen bastant a la programació radiofònica pública actual a Catalunya. Potser el que més es diferencia són els continguts culturals de llavors (amb la participació de grans escriptors com Josep Carner o Mercè Rodoreda), els teatrals (que s’emetien sobretot per la nit i en castellà) i els polítics, sobretot pel que fa als mítings.

La fotografia (i el cartellisme) de guerra estava marcada per la manipulació que feien els fotògrafs de les situacions. El Comissariat es va encarregar de donar totes les facilitats als fotògrafs europeus (i periodistes de tot arreu) perquè a l’hora de marxar ho fessin amb una bona imatge de la Catalunya més republicana. Robert Capa, hongarès, és potser un dels professionals més destacats i amb les seves instantànies s’exemplifica el que acabem de dir, sobretot amb la famosa fotografia titulada “La mort d’un milicià”, considerada com un muntatge. La important millora de la tecnologia fa que avui dia sigui més fàcil captar fotografies explícites i menys freqüents els muntatges per informacions diàries. Així i tot, la manipulació no ha deixat d’existir sobretot gràcies als programes informàtics d’edició que pot arribar a utilitzar gairebé qualsevol periodista. En tenim dos exemples recents molt clars: La imatge de Lorca que publica en portada el diari El Mundo suprimint un cadàver, per petició dels usuaris de Twitter (12 de maig); i el fotograma del diari AS en la qual s’havia suprimit a Koikili (defensa del Bilbao) per justificar el gol en fora de joc del Barça ( 21 de febrer).

En definitiva, els recursos són totalment diferents i extremadament millors que no pas els que tenien al seu abast els periodistes durant la guerra civil, però encara trobem semblances. Òbviament el llibre no parla de televisió perquè encara tardaria un parell de dècades més en arribar a Espanya. Del que sí parla és del cinema de Laya Films, que gestionava el Comissariat i que ja hem tractat però que cal incidir-hi donat la importància que va tenir. Reiterem, com ho fa l’autor, que no tenia un paper de propaganda com podrien entendre’s avui els anuncis que es projecten just abans de començar una pel·lícula al cinema o els que veiem cada dia a la televisió. Era comunicació i realitat (amb una certa dosi de persuasió); s’encarregava de mostrar el que estava passant i com calia actuar.

En conclusió, ‘Periodisme en la Guerra Civil’ és un llibre complert que ens pot aportar nous coneixements sobre un dels esdeveniments més importants de la nostra història recent i del qual es poden extreure alguns lligams amb l’actualitat. El llenguatge planer que utilitza l’autor fa que sigui apte per a qualsevol públic però, si més no, cal tenir una base prèvia del context del conflicte a Catalunya per interpretar adequadament el que s’explica. En aquest sentit també hem de remarcar que és un llibre exigent. Tenint en compte això, és recomanable per a totes aquelles persones que estiguin interessades en el món del periodisme i la història. Si bé de llibres genèrics de la guerra civil en podem trobar molts, d’obres que tractin sobre la comunicació i el periodisme durant el conflicte, especialment a Catalunya, i ho faixin amb la precisió d’aquest, són menys freqüents. Per tant, és interessant per això i pel fet de poder tenir les diverses recerques de Josep Maria Figueres, especialitzat en el tema, recopilades en un sol llibre.